Els tres savis prudents dels Piteus

Aquí teniu la llegenda més coneguda de Sant Llorenç, i fixeus si serà important que fins i tot d'ella en ve el renom de Piteus pels nostres habitants, diu així:

Una vegada, en un hostal dels que hi havia en el camí de Berga cap a Manresa, se presentaren tres homes de la muntanya demanant acolliment per la nit que els venia damunt. Donaren dos trucs a la porta i digueren, com de costum, al posador:
- Nos donareu posada per aquesta nit?
- Prou. Mes, qui sou vosaltres i on aneu?
- Anam a la fira de Manresa i som los savis prudents dels Piteus - respongué el més vell.

Aquest títol de «Savis prudents deis Piteus» féu riure a la mestressa, que els sentí des de la cuina; mentre els donaven sopar, estudià amb son marit, que era de bon humor com ella, com podrien provar llur saviesa.

Quan hagueren sopat, los acompanyaren a una cambra que era a dalt, lluny de la fressa de la casa, no hi havia altra finestra que una que taparen amb un armari portàtil. Los tres savis se n'anaren al llit, i, com no sentiren fressa, trigaren molt a desvetllar-se.

Quan, cansats de dormir i fent-los mal los ossos de jaure, obriren los ulls, se llevaren, i el més savi deis tres se llevà per obrir la finestra. No podent-se guiar per cap raig de claror, a les palpentes anà cercant a dreta i a esquerra, fins que ensopegà la porta de l'armari. L'obri, mirà a dalt i a baix, ¡ no veient mica de claror enlloc, exclamà:
- És fosc corn una gola de llop.
I se'n tornà al llit.

Dormiren unes quantes hores, i, no podent ja dormir més, s'alçà el savi segon, obrí l'armari i Sentint-hi olor de Formatge, com que n'hi havia hagut, exclamà:
- Quina olor de Formatge que fa el món!
I se'n tornà al llit.

Al cap d'una estona, se llevà, cansat de rodar pel llit, lo savi tercer; mira per totes bandes, i, no veient a llevant ni a ponent rastre de claror, exclamà:
La nit és encara negra com un pecat, i el món put a formatge.
Los de l'hostal, que s'ho escoltaven des de darrera la porta, se n'hagueren d'anar a baix per no esclafir la rialla.

Cap a la fi, l'hostaler, compadit dels tres savis, entrà a la cambra, los demanà si havien dormit bé, apartà l'armari que tapava la finestra, l'obrí, i els tres savis vegeren, estranyats, que ja era dia.

Com la gana els tenia corsecats, demanaren esmorzar, i mentre esmorzaven, un d'ells digué als altres:
- Cuitem, que hem d'anar a fira.
- Però, a quina fira? - digué l'hostaler, ficant-se a la conversa.
- A la de Manresa.
- Veieu aquesta gent que arriba? Són firaries que en tornen - respongué l'hostaler.

Llavors los tres savis s'adonaren de que havien dormit vint-i-quatre hores, i en lloc de continuar lo camí cap a Manresa, se giraren en rodó cap a les terres de Sant Llorenç dels Piteus.

D'això ja fa molt temps. A Sant Llorenç no havia arribat encara la carabassa. Veient-ne unes quantes arraconades a l'entrada de l'hostal, preguntaren a l'hostaler que era alló.
Ell los respongué que eren ous d'euga.
- Nosaltres cabdalment anàvem a Manresa a comprar una euga. Si ens volguéssiu vendre un d'aquests ous, pla que us ne sentiríem grat.
- A la veritat –respongué sorneguerament l'hostaler- los volíem tots per nosaltres; mes, si tant lo voleu i el pagau bé, porteu-vos-en un.

Esquitxant unes quantes lliures que duien per comprar una euga a la fira, compraren la carabassa més grossa de l'hostal, i se l'endugueren camí amunt cap a Sant Llorenç dels Piteus.

Tot caminant, enraonaven l'un amb l'altre de la rebuda que els farien llurs compatricis al veure'ls arribar amb una cosa tan estranya i tan productora com l'ou d'una euga.

Aquest, mentre passaven, distrets, per un cim de carena, se'ls esmunyí d'entre mans i començá de rodolar rostos avall. Al segon o tercer capgirall que donà s'esberlà pel mig, i sos trossos, escampant-se en llur baixada, desvetllaren un llebretó que dormia sota una mata.

Al veure-la córrer, cregueren los dels Piteus que era l'euga petita que havia sortit de l'ou, i llur desconsol d'haver-la perduda fou més gran.
- Malaguanyada eugueta! -anaven dient tot acostant-se tristos a llur poble- Si hagués arribada bé, l'any vinent no hauríem hagut d'anar a peu a la fira de Manresa.

Maria the tallest

Once upon a time in a little village in the Pyrenees, in La Vansa-Tuixent valley, lived a woman called “Maria the tallest”. This village, she lived in, was called Cornellana.

People believed Maria was a witch, but no one could prove.

And do you know why people thought that?

Because in the village some animals (sheep, cows, pigs,..) have died. The dead animals were from houses where Maria had had an argument with them.

In Cornellana like some other village in the Pyrenees there were some smugglers. Their job was smuggling tobacco. With this job they earned some money for their families.

This is the story of two young but expert smugglers from this area. They knew a cave in Fornols (the nearest village to Cornellana) where their hid their goods.

One day before the crowing of the cock smugglers went quietly to pick up the hidden tobacco in their cave. Suddenly they listened some voices. They were frightened because they thought they were from police; and they wouldn’t police to get them.

After that they listened Maria the tallest speaking to herself. She said: Where did you take me?, while she was walking to the cemetery in a small path.


Smugglers like statues thought that Maria was talking to the devil after she had done something evil.

Maria had a daughter called Sebastiana, and it’s said that. When she died, people realized that she had a long hairy black tail. This is an other fact why people thought that Maria was a witch.

And this is the legend of Maria the tallest. I don’t know if the story is true or false, but I think is a nice legend of my county.

Presentació: Mercè Mases

Las Anjanas

En un valle de Cantabria el de “ El Asón “ el nombre de Anjana es muy popular. Hace años que este nombre no se solía usar pero en la actualidad lo llevan mucha niñas de toda la comarca.

El nombre de Anjana viene de la leyenda de estos pueblos que en la edad media las consideraba como seres amables, risueños y en general positivos para sus gentes que eran labradores y vaqueros. Estaban ligadas a la protección de las personas de los alrededores sobre todo de los enamorados, también de sus bosques y del medio natural.

Ahora os explicaré la leyenda de mi pueblo Ogarrio (hogar del río en castellano antiguo).

Hace años que en aquel valle dice la leyenda que existían dos hermanas Anjanas. Una de ellas era muy risueña y la otra más seria. Una con el pelo de oro y la otra con el pelo de plata.

Y hete aquí que la gente del los pueblos estaban ya un poco cansadas de las fechorías que hacía una de las Anjanas, ya que siempre que estaba de broma se despertaba y la liaba como…
Cuando llegaba la época de la feria del ganado que todo el mundo andaba engalanado para las fiestas, ella cosía las mangas de los chalecos de los hombres y justo en los momentos de más prisa les hacía perder el humor.

También en el pueblo durante la noche se despertaban oyendo los cencerros de las vacas como si éstas se hubieran escapado y cuando llegaban a los establos veían que todo estaba en orden, pero ella les había hecho sonar para asustarlos.

O cuando las chiquillas se llevaban los ternerillos a pastorear y ataba las colas o los rabos de dos en dos y se formaba un gran revuelo, una para un lado y la otra para el otro.
Todas estas cosas llegaron a preocupar a su hermana y pensó en darle un escarmiento y para que dejara a los hombres una temporada en paz.


Por eso, un día al ir a dormir a su cueva, al lado del nacimiento del río, la Anjana buena sumergió en el agua a su hermana la Anjana traviesa.

Tanta prisa tenía que no se dio cuenta que la larga cabellera de su hermana se quedaba fuera del agua. Aquella noche había luna llena y por primera vez se la vio brillar en el agua como una gran cola de caballo transformándose en un gran salto de agua.

A partir de aquí cada día de luna llena si te acercas al nacimiento del Asón podrás ver una bella imagen de la Montaña y como el río nos regala con una gran cascada, como si la cabellera de la Anjana estuviera esperando a ser despertada.

Presentació: Marta Garcia de la Banda

La llegenda de Vilamala

Després de tot un trimestre escoltant llegendes ens convertim en rondallistes i us expliquem les llegendes del nostre entorn, aquelles que ens han explicat els pares, avis, tiets... o que hem sentit a algú del poble.
S’estrenen l’Arnau i el Dani amb la llegenda de Vilamala:

Hi havia una vegada un poble anomenat Vilamala. Diu la llegenda que un dia va baixar Jesús en forma de vell.

Era el vespre i el vellet va anar passant per les cases del poble. Com que anava vestit com un pobre, la gent li deia que no, que no podia passar la nit a casa seva. Quan va haver recorregut tot el poble, va veure una casa en un lloc més elevat, fora del poble. Hi va anar i hi va trobar un matrimoni de vellets.

Els vellets, tot i ser molt pobres, el van acollir, li van donar menjar i li van dir que es podia quedar tants dies com volgués. El pobre els va dir que, a la nit sentirien molt terrabastall, però que no obrissin les finestres ni les portes per res del món. El matrimoni es va quedar molt estranyat, però li van fer cas.

Tal com va dir el vellet, a la nit hi va haver un terratrèmol, semblava que el món s'ensorrés, però aquells avis es van quedar tancats a casa sense mirar a fora per res. L'endemà al matí van anar a buscar el pobre, però no el van trobar, al seu llit hi van trobar una creu. Després, van mirar a fora hi van veure que el poble havia desaparegut, que estaven sols dalt d'un munt de penya-segats.

Arnau Besora i Dani Canals.