Els tres savis prudents dels Piteus

Aquí teniu la llegenda més coneguda de Sant Llorenç, i fixeus si serà important que fins i tot d'ella en ve el renom de Piteus pels nostres habitants, diu així:

Una vegada, en un hostal dels que hi havia en el camí de Berga cap a Manresa, se presentaren tres homes de la muntanya demanant acolliment per la nit que els venia damunt. Donaren dos trucs a la porta i digueren, com de costum, al posador:
- Nos donareu posada per aquesta nit?
- Prou. Mes, qui sou vosaltres i on aneu?
- Anam a la fira de Manresa i som los savis prudents dels Piteus - respongué el més vell.

Aquest títol de «Savis prudents deis Piteus» féu riure a la mestressa, que els sentí des de la cuina; mentre els donaven sopar, estudià amb son marit, que era de bon humor com ella, com podrien provar llur saviesa.

Quan hagueren sopat, los acompanyaren a una cambra que era a dalt, lluny de la fressa de la casa, no hi havia altra finestra que una que taparen amb un armari portàtil. Los tres savis se n'anaren al llit, i, com no sentiren fressa, trigaren molt a desvetllar-se.

Quan, cansats de dormir i fent-los mal los ossos de jaure, obriren los ulls, se llevaren, i el més savi deis tres se llevà per obrir la finestra. No podent-se guiar per cap raig de claror, a les palpentes anà cercant a dreta i a esquerra, fins que ensopegà la porta de l'armari. L'obri, mirà a dalt i a baix, ¡ no veient mica de claror enlloc, exclamà:
- És fosc corn una gola de llop.
I se'n tornà al llit.

Dormiren unes quantes hores, i, no podent ja dormir més, s'alçà el savi segon, obrí l'armari i Sentint-hi olor de Formatge, com que n'hi havia hagut, exclamà:
- Quina olor de Formatge que fa el món!
I se'n tornà al llit.

Al cap d'una estona, se llevà, cansat de rodar pel llit, lo savi tercer; mira per totes bandes, i, no veient a llevant ni a ponent rastre de claror, exclamà:
La nit és encara negra com un pecat, i el món put a formatge.
Los de l'hostal, que s'ho escoltaven des de darrera la porta, se n'hagueren d'anar a baix per no esclafir la rialla.

Cap a la fi, l'hostaler, compadit dels tres savis, entrà a la cambra, los demanà si havien dormit bé, apartà l'armari que tapava la finestra, l'obrí, i els tres savis vegeren, estranyats, que ja era dia.

Com la gana els tenia corsecats, demanaren esmorzar, i mentre esmorzaven, un d'ells digué als altres:
- Cuitem, que hem d'anar a fira.
- Però, a quina fira? - digué l'hostaler, ficant-se a la conversa.
- A la de Manresa.
- Veieu aquesta gent que arriba? Són firaries que en tornen - respongué l'hostaler.

Llavors los tres savis s'adonaren de que havien dormit vint-i-quatre hores, i en lloc de continuar lo camí cap a Manresa, se giraren en rodó cap a les terres de Sant Llorenç dels Piteus.

D'això ja fa molt temps. A Sant Llorenç no havia arribat encara la carabassa. Veient-ne unes quantes arraconades a l'entrada de l'hostal, preguntaren a l'hostaler que era alló.
Ell los respongué que eren ous d'euga.
- Nosaltres cabdalment anàvem a Manresa a comprar una euga. Si ens volguéssiu vendre un d'aquests ous, pla que us ne sentiríem grat.
- A la veritat –respongué sorneguerament l'hostaler- los volíem tots per nosaltres; mes, si tant lo voleu i el pagau bé, porteu-vos-en un.

Esquitxant unes quantes lliures que duien per comprar una euga a la fira, compraren la carabassa més grossa de l'hostal, i se l'endugueren camí amunt cap a Sant Llorenç dels Piteus.

Tot caminant, enraonaven l'un amb l'altre de la rebuda que els farien llurs compatricis al veure'ls arribar amb una cosa tan estranya i tan productora com l'ou d'una euga.

Aquest, mentre passaven, distrets, per un cim de carena, se'ls esmunyí d'entre mans i començá de rodolar rostos avall. Al segon o tercer capgirall que donà s'esberlà pel mig, i sos trossos, escampant-se en llur baixada, desvetllaren un llebretó que dormia sota una mata.

Al veure-la córrer, cregueren los dels Piteus que era l'euga petita que havia sortit de l'ou, i llur desconsol d'haver-la perduda fou més gran.
- Malaguanyada eugueta! -anaven dient tot acostant-se tristos a llur poble- Si hagués arribada bé, l'any vinent no hauríem hagut d'anar a peu a la fira de Manresa.